Remove jekyll

This is a complete rewrite of my blog to a vastly simpler form. That is,
we only need HTML and a couple of build scripts to have something
equivalent, without all the dependencies that jekyll brings. I have also
taken the chance to remove a lot of stuff that was actually not needed.

Signed-off-by: Miquel Sabaté Solà <mikisabate@gmail.com>

2 files changed, 0 insertions, 687 deletions

diff --git a/_i18n/ca/_posts/2019-02-26-porta-a-porta.md b/_i18n/ca/_posts/2019-02-26-porta-a-porta.md
deleted file mode 100644
index da072c6..0000000
--- a/_i18n/ca/_posts/2019-02-26-porta-a-porta.md
+++ /dev/null
@@ -1,194 +0,0 @@
----
-layout: post
-title: La recollida porta a porta
-lang: ca
-english_available: false
-blogpost: true
-tags: portaaporta ecologia reciclatge residus municipalisme
----
-
-Si em preguntessin «quin ha estat el canvi que més t'hagi marcat durant l'últim
-any?», segurament respondria: el *porta a porta*. Aquest canvi ha modificat com
-una comunitat sencera pensa sobre els residus que genera, i com aquests s'han de
-gestionar. No sé si hi ha gaire gent interessada en aquest tema, però si n'heu
-sentit a parlar o diuen que ho volen implantar al vostre poble, deixeu-me que us
-expliqui com ha anat a Capellades i quines perspectives de futur li veig.
-
-## Porta a porta?
-
-Val, primer de tot, què coi és això del porta a porta? La recollida
-d'escombraries porta a porta és un sistema en què el servei d'escombaries passa
-a recollir la brossa a cada porta. Seguint aquesta lògica els contenidors ja no
-són necessaris i, per tant, també es treuen de la via pública. Això canvia
-radicalment el paradigma: ja no hi ha contenidors —ni de reciclatge, ni dels
-"normals"— i per tant la brossa s'ha de gestionar d'una manera molt diferent.
-
-Però això no és tot, i és que els escombriaires no recullen tot allò que
-vulguis, sinó que hi ha un calendari que dicta quin tipus de brossa es recull
-cada dia. I aquí, crec, és on el sistema ha tocat més el crostó: el reciclatge
-passa a ser obligatori.
-
-## El porta a porta a Capellades
-
-El porta a porta es va implantar a Capellades el juny de l'any passat. Com us
-podeu imaginar, malgrat les mil i una xerrades informatives que es van fer,
-tothom tenia dubtes sobre el seu funcionament. Hi havia així, des dels més
-optimistes que creien que això en qüestió d'unes setmanes ja estaria més que
-après, fins als més catastrofistes que imaginaven el Capelló ple de merda fins
-amunt —i aquell ric ventall de grisos que s'ho miraven de reüll.
-
-Sigui com sigui, sincerament no crec que ningú tingués ni punyetera idea de com
-aniria tot plegat. La primera setmana la recordo d'una manera molt excepcional:
-gent que no havia reciclat mai que anava amb l'ai al cor, gent que va esperar
-fins a l'últim dia per amuntegar brossa allà on abans hi havien els enyorats
-contenidors, gent que no sabia ben bé què significava cada cubell, etc. Això
-també s'agreujava amb les aportacions de gent que vivia a les urbanitzacions de
-la Torre de Claramunt, en què la brossa no es recull tots els dies. Durant la
-primera setmana tot feia pensar que tot aniria malament, però màgicament tot va
-anar més o menys bé. Dic màgicament, perquè tot i que jo personalment veia bé
-aquest canvi, el flux negatiu que rebia cada dia em feia veure les coses més
-aviat negres.
-
-La incertesa dels primers dies es va esvair ràpidament, i mica en mica tothom ja
-s'havia après el calendari de la recollida. Ja no apareixien les etiquetes
-vermelles del dia següent que indicaven que algun dels teus veïns s'havia
-despistat i havia baixat el que no tocava. Tampoc s'escoltaven aquelles notícies
-inicials —que en alguns casos segurament eren més aviat mites urbans— de gent
-que tiraven les escombraries pel bosc, ni hi havia cap rastre de l'exèrcit de
-gats que havia d'envair la vila per culpa dels cubells de l'orgànica.
-
-## Llavors, tot flors i violes oi?
-
-Tal i com pronosticava el sentit comú, al final la gent es va anar acostumant, i
-les diferents fraccions s'anaven recollint amb tota la nova normalitat. Els
-índexs de reciclatge, evidentment, van millorar amb escreix: Capellades va passar
-a tenir un percentatge de residus reciclats del 83%.
-
-Com veieu, estic sent bastant optimista, i és que en general estic molt satisfet
-del porta a porta. Ara bé, sé que hi haurà molta gent que em tiraria els plats
-pel cap si llegeix aquesta entrada. Suposo que no tot pot agradar a tothom. El
-que no faré, però, és tractar aquestes persones com a idiotes i fer veure que
-tot és magnífic, perquè en certa part algunes de les queixes provenen d'aspectes
-que s'han de polir.
-
-Alguns d'aquests aspectes s'han anat polint a mesura que s'anava veient la
-realitat de la vila: s'han adaptat voreres que no eren prou amples per a deixar
-els cubells de pisos amb molts habitatges, s'ha delimitat millor on havien
-d'anar els cubells en habitatges amb una vorera no gaire usual, etc. No són
-aspectes trencadors, però són aquelles petites coses del dia a dia que es poden
-fer molestes.
-
-Ara bé, també hi ha queixes que provenen de la mandra o la manca de consciència
-ecològica: gent que ja estava molt ben acostumada al sistema «de tota la vida» i
-que no en volia saber res de totes aquestes històries dels cubells. També em
-jugo un pèsol que encara, avui en dia, hi deu haver gent que acumula la brossa
-com ho havia fet sempre i que la tira al poble del costat tot anant a
-treballar. Tot i l'entusiasme que teníem els que ja reciclàvem —perquè en un
-sentit segurament un pèl egoïsta ens ha simplificat bastant la vida—, puc
-entendre les queixes d'aquells que ja veien amb bons ulls el sistema anterior.
-
-Jo, a més, soc un cas especial, ja que just davant del meu bloc de pisos hi
-havia uns contenidors d'aquells soterrats i, més avall, hi havia contenidors
-normals i de reciclatge. He de dir que amb aquesta experiència he estat capaç de
-rebatre molts arguments de gent molesta amb aquest sistema. Com ara:
-
-- «Ara la via està més bruta!». Almenys al meu carrer, els contenidors —fins i
-  tot els soterrats— eren un merder important. A més, com que tothom apilava la
-  seva brossa allà, feia que les cantonades on hi havien els contenidors fessin
-  bastanta llastimeta i la gent les evités.
-- «Quan recullen el vidre fa molt soroll». Evidentment la vida devia ser molt
-  fàcil quan no recollien el vidre davant de la teva porta, però creieu-me que,
-  vivint a la vora d'un contenidor de vidre, la recollida era molt més sorollosa
-  que ara. A més, quan els contenidors existien, durant els estius tenia la
-  costum d'aixecar-me a tancar la finestra a la matinada perquè el camió de la
-  brossa passava i feia molt més soroll que el que fan ara els escombriaires del
-  porta a porta. I això era cada dia, perquè la recollida d'abans era *molt més*
-  sorollosa que no pas ara. Una resposta seria que potser la solució de llavors
-  passava per recollir la brossa a una altra hora. La veritat, però, és que si
-  abans es feia en hores inòspites és perquè la recollida era molt més lenta i
-  molesta que ara: abans quan anaves amb cotxe i et trobaves el camió de la
-  brossa en altres pobles, sabies que havies begut oli, perquè la cosa tardaria
-  segles (sobretot si es tractava de contenidors soterrats).
-- «Els cubells ocupen molt!». Com en les altres queixes, aquesta idea prové de
-  gent que no tenia els contenidors davant de casa seva. Els contenidors
-  ocupaven una bestialitat més que no pas ho fan ara els cubells —fins i tot,
-  irònicament, els soterrats. De fet, el poble ha guanyat molt d'espai amb
-  aquest nou sistema, i l'aparició de places d'aparcaments on abans es faria
-  estrany n'és una prova.
-- «Aquest sistema es fa molt pesat». Aquesta és una queixa que entenc, però que
-  es resol canviant el punt de vista. Per mi era molt més pesat el sistema
-  anterior. M'explico. Quan tiraves rebuig, algunes vegades el contenidor estava
-  fins a dalt de tot, i havies de fer equilibris amb la bossa per tal que no
-  caigués a terra i pogués suposar alguna molèstia. Si reciclaves, a més, el
-  tema era molt pitjor. La manera com estaven dissenyats els contenidors feia
-  que, quan estaven molt plens, havies de suar la gota gorda per encabir-hi la
-  teva bossa. Des del meu punt de vista és molt més còmode deixar un cubell
-  petit davant de casa, que no pas fer segons quines històries per llançar la
-  bossa al contenidor.
-- «Em sembla bé que es recicli, però el tema de la calendarització em
-  fastigueja». Aquest segurament és un punt que també puc entendre, i és que ara
-  entre les 20h i les 22h tens una veu en un segon pla recordant-te que has de
-  treure el cubell. Primer de tot diré que oblidar-me de treure algun dia el
-  cubell no m'ha suposat cap daltabaix. Simplement saps que en pocs dies tornarà
-  a passar aquesta fracció. Ara bé, si la cosa realment és molesta —anem a
-  imaginar que aquell dia havies fet el teu famós fumet de peix—, sempre pots
-  anar a la deixalleria a tirar la brossa. Jo personalment no he hagut de
-  recórrer a aquest recurs: m'espero a la pròxima recollida i llestos.
-
-Per tant, diria que el pati encara no està del tot calmat, i és que crec que
-encara hi ha gent que enyora el sistema anterior, independentment dels
-arguments.
-
-## Reptes pel futur
-
-Una de les queixes que són totalment vàlides és que a vegades et trobes amb
-*voluminosos* a la cantonada de casa teva. Dit d'una altra manera, alguns veïns
-per la mandra de trucar a la deixalleria perquè passessin a buscar el seu
-matalàs, el van deixar a la mateixa cantonada i esperen a que desapareixi per
-art de màgia. Aquesta és una queixa que trobo molt legítima, i és que fa pena
-veure que hi ha gent tan mesquina que ha preferit embrutar el carrer amb el seu
-matalàs fet merda, que no pas trucar al servei de deixalleria. Ara bé, i sense
-voler invalidar aquesta queixa, he de dir que això ja passava abans: l'únic
-canvi és que abans ho deixaven al costat dels contenidors. La "bonica" presència
-de calaixeres podrides es deixava veure uns quants dies fins que el servei de
-deixalleria, avisat per alguna trucada d'algun veí molest, passava per allà i ho
-recollia. Per tant, diria que el tema dels voluminosos no està del tot
-solucionat, encara que honestament no sé quina seria la solució a hores d'ara...
-
-Una altra queixa, però que no afecta a Capellades, és que a les urbanitzacions
-el calendari és una pua: no passen tots els dies. He de dir que per a municipis
-amb moltes urbanitzacions el porta a porta pot ser més perepunyetes. Ara bé, hi
-ha municipis de l'Anoia amb la població molt dispersa que han aconseguit aplicar
-el sistema mitjançant àrees tancades. Crec que encara hi ha espai per a la
-millora en aquest sentit.
-
-Un altre repte, i aquest segurament de caire més ideològic, és que la gestió
-d'aquest sistema el porta una empresa privada. Personalment penso que la gestió
-d'assumptes comunitaris s'hauria de fer des de la mateixa comunitat; i en aquest
-cas des de l'ens públic, l'ajuntament. Això és més fàcil de dir que de fer, però
-personalment crec que el següent pas lògic hauria de passar per tractar aquesta
-qüestió.
-
-## Finalment, un petit incís sobre la consciència ecològica
-
-Com podreu haver detectat, aquest sistema ha estat molt benvingut per aquella
-gent que ja reciclàvem, i ha estat molt discutit entre aquella gent que no ho
-feia —permeteu-me la generalització, s'ha de dir que hi ha hagut més gent que no
-reciclava i que ha vist amb bons ulls aquest sistema que no em pensava.
-
-Personalment, per tant, considero que el debat era més aviat de conscienciació
-ecològica que no pas de detalls tècnics. Porto des de ben petit que ens han
-parlat a l'escola de l'efecte hivernacle, dels beneficis del reciclatge,
-d'intentar reduir la contaminació, etc. Dit d'una altra manera, potser portem
-com més de trenta anys en què des de molts cantons s'està donant la matraca
-sobre aspectes ecològics i, tot i així, érem només quatre *frikis* els que
-acabàvem reciclant. Observant les dades que tenim, això és totalment
-insostenible i hem de fer alguna cosa des de ja mateix. El porta a porta pot
-ser una solució a una de les qüestions del problema.
-
-Ara per ara crec que el futur passa per aquest sistema de recollida, encara que
-fastiguegi a alguna gent. Des del meu punt de vista, no podem seguir mantenint
-sistemes que prioritzen la nostra comoditat però que acaben maltractant el
-nostre planeta. Hem de ser tots molt conscients que vivim junts en aquest
-planeta, i que hem de fer el màxim per intentar mantenir-lo per a les
-generacions que han de venir. Ens hi va la vida.
diff --git a/_i18n/ca/_posts/2022-09-29-zelda.md b/_i18n/ca/_posts/2022-09-29-zelda.md
deleted file mode 100644
index f22e6d0..0000000
--- a/_i18n/ca/_posts/2022-09-29-zelda.md
+++ /dev/null
@@ -1,493 +0,0 @@
----
-layout: post
-title: Classificació dels Zelda
-lang: ca
-english_available: false
-misc: true
----
-
-'[The Legend of Zelda](https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Legend_of_Zelda)' és
-una saga de videojocs reconeguda arreu del món. Se n'han fet ingents anàlisis
-per persones força més motivades i més interessades pels videojocs que no pas
-jo, però en aquesta entrada intentaré fer una mirada enrere.
-
-De fet, aquesta mena de jocs d'aventura mai em van cridar especialment quan era
-petit, que preferia jocs de plataformes (Mario, Banjo & Kazooie, etc.) i jocs
-amb què podia jugar amb els meus amics. A mesura que m'he anat fent gran, però,
-aquesta mena de jocs, i aquesta saga en particular, els he anat mirant amb més
-bons ulls i amb una sensació que m'estaven explicant coses que de petit em
-perdia. De fet, ara de gran la relació que tinc amb els videojocs és
-fonamentalment diferent i, si bé puc jugar sense problemes jocs que no tinguin
-cap més ambició que fer passar l'estona, cada vegada em veig més atret a jocs
-que em volen dir alguna cosa sense que es vulguin fer els transcendentals. Per
-exemple, recentment he jugat a alguns jocs que m'han tocat en certa manera, com
-[Celeste](https://www.celestegame.com/) (que fa una narració ben lligada tot
-parlant de la salut mental) o [Hollow Knight](https://www.hollowknight.com/)
-(que en aquesta simpàtica cuirassa d'insectes hi amaga narracions de solitud,
-melangia i pèrdua). Amb tot, i ja no vull fotre més la xapa, són jocs que valen
-la pena, transmeten uns sentiments molt ben treballats i no tenen res a envejar
-al format llibre (que els qui em coneixeu sabeu de sobres que també adoro).
-
-Havent dit això, aquí us deixo una mena de retrospectiva sobre aquesta saga des
-dels meus ulls, sense cap més pretensió i amb la profunda convicció que això no
-és ni cap mena de proposta seriosa ni serveix per a res. Perdre el temps també
-val la pena, i les qüestions banals també mereixen els seus espais, suposo.
-
-## 1. Majora's Mask
-
-Aquest joc el poso en la primera posició precisament per aquesta revisió que
-abans parlava que he anat fent a mesura que m'he fet gran. Si bé l'Ocarina of
-Time se sol ficar en el primer lloc per ser una història segurament més èpica,
-amb el pas del temps he passat a considerar el Majora's com el meu preferit.
-
-Efectivament, l'Ocarina va ser absolutament revolucionari i va establir els
-fonaments de la gran majoria dels videojocs en 3D que surten avui en dia, però
-el Majora's va saber agafar aquestes lliçons i portar-les a un nou nivell.
-
-Això sí, si l'Ocarina es basa en tenir una història èpica, aquest videojoc fa la
-passa contrària. Crec que la pregunta inicial dels dissenyadors devia ser: «què
-passaria si un noi exclòs de la societat li caigués de cop a les mans un poder
-sobrenatural?». La resposta és que el noi l'aprofita per literalment voler-s'ho
-carregar tot. Una resposta prou natural, veient el context d'un noi que no ha
-pogut encaixar i que se sent exclòs. En aquesta situació arriba el nostre heroi,
-que se n'ha anat d'on vivia (desplaçat si seguim la línia temporal de
-l'Ocarina), i prové d'una situació en què ha hagut de fer molts sacrificis,
-perdent de passada la infantesa. Per això marxa d'allà on ve i d'on ningú el
-recorda (de fet, ningú sap què ha passat i del perill que ha evitat), per
-intentar encaixar en algun altre lloc. I aquesta és en definitiva la història
-del Majora's Mask: l'acceptació d'un mateix en el món i, com ja s'ha analitzat
-en tantíssimes bandes, de l'acceptació de la pèrdua i de la mort.
-
-Totes aquestes lliçons ni de bon tros les enganxava un marrec que estava
-"viciant" a la pantalla, però amb els anys te n'adones de la profunditat del que
-s'estava explicant en aquest joc. Com totes aquestes màscares màgiques que es va
-posant l'heroi en el decurs de la història no deixen de ser éssers estimats que
-han mort, i com la teva interacció amb la resta de la gent els reconnecta i
-poden acabar de passar el dol.
-
-És un joc amb una profunditat que sorprèn, i si a això li sumes la jugabilitat
-de tot plegat, l'enginy en la creació del món i dels diferents temples a
-superar, fa que aquest joc sigui molt remarcable. Sovint a aquest joc se l'acusa
-de curt, ja que la història principal realment és molt més curta que la de
-l'Ocarina of Time, però aquest fet es veu superat per un element clau: les
-històries secundàries. És a dir, hi ha gent que li agrada jugar a un joc per la
-seva història principal, però jo soc dels que més aviat volen perdre's per cada
-món i imaginar coses. En aquest sentit el joc fa una gran reflexió: com veuen
-els diferents personatges la fi del món? D'aquesta manera s'interactua amb tot
-de personatges que viuen la fi del món d'una manera ben diferent: ja sigui des
-de la companyia, o des de la por, o des d'intentar-ho viure com un dia
-qualsevol. Tots també passen per aquest procés de dol que viuen els personatges
-principals. I, per acabar-ho de rematar, aquestes històries secundàries no es
-fan pesades (com sí passa amb els Skulltula de l'Ocarina, per exemple), sinó que
-són simpàtiques, plenes de petits moments, i resulten en una recompensa final
-que premia l'esforç del jugador.
-
-Finalment, molta gent també es queixa d'una mecànica essencial del joc: que tot
-ha de passar en tres dies. Això no acaba de ser ben bé així perquè mitjançant
-una ocarina (la de l'Ocarina of Time) pots tocar una cançó per tal de retrocedir
-en el temps o per alentir-lo, però la qüestió és que hi ha una limitació de
-temps per a cada cosa que vulguis fer. I personalment crec que és perfecte:
-afegeix sensació d'angoixa i això s'augmenta quan vas interactuant amb els
-diferents personatges, que veuen la fi del món més a prop. És una mecànica que
-certament no es pot aplicar a tot arreu, però que aquí és rodona i es
-complementa magníficament amb la sensació que vol donar el joc. I bé, al final,
-tampoc suposa un impediment per a res.
-
-Amb tot, per mi continua sent un videojoc perfecte, si bé puc admetre que els
-gràfics de la Nintendo 64 no són els que hagin envellit millor, precisament. És
-una història que, revisitant-la de gran, em va sobtar, i que lliga molt bé tots
-els seus elements, aprenent de les lliçons que els desenvolupadors van obtenir
-amb l'Ocarina of Time.
-
-## 2. Ocarina of Time
-
-L'Ocarina of Time va ser durant molts anys aquell joc que anomenava quan volia
-respondre «quin és el millor joc de la història?». Així va ser durant molt de
-temps, ja que va ser un d'aquells jocs que simplement trenquen totes les
-expectatives sobre què pot fer un videojoc. Realment és tant punyeterament bo
-com es diu. Ara bé, en aquestes posicions tan altes, qualsevol detallet et pot
-fer baixar en la classificació, i això és el que em passa amb aquest joc.
-
-Per començar, la història vol ser èpica: la narració improbable d'un nen que
-està destinat a salvar el món del mal. És una mena de narracions molt suada,
-però ho és perquè pot funcionar. Aquest diria que és el cas: la història
-funciona molt bé. Però no funciona molt bé perquè expliqui una altra vegada la
-història d'un personatge molt pur que derrota a un dolent molt malvat (la qual
-cosa és la història simplificada del joc, i si fos tal qual així seria
-avorridíssima), sinó que el truc trobo que rau en dos aspectes claus que sovint
-la gent obvia: el moment d'infantesa i el lapse de temps.
-
-En una primera instància, el joc transcorre en un "heroi" que és un nen
-qualsevol. És un nen que viu en una tribu en què no acaba d'encaixar perquè no
-té una fada, element característic dels Kokiri. El joc comença quan el Gran
-Arbre Deku (element religiós principal d'aquesta tribu) li assigna una fada. A
-partir d'aquí, la història funciona perquè en un principi és la narració d'un
-nen que arran d'una primera prova, descobreix el món que l'envolta. I funciona,
-sobretot, perquè en tot moment sembla una aventura de nens: l'ambientació, si bé
-a vegades magra en els moments de lluita, sol ser simpàtica i plena de
-vitalitat. Aquest nen comença a pertànyer en aquest món i va coneixent a
-diversos personatges que omplen el món de personalitat. Per tant, no és la
-història d'un "heroi", sinó la d'un nen descobrint el seu món.
-
-Ara bé, en un moment donat, el malvat triomfa i el nen s'ha de refugiar al
-Temple del Temps, on quedarà adormit durant alguns anys. Quan es desperta, té
-l'objectiu d'intentar revertir el mal que s'ha escampat, però ara com a
-adolescent. I aquest és el segon element que fa triomfar la història: l'aventura
-es demostra seriosa, no perquè algú ens digui que ho és (que també es dona),
-sinó perquè l'aventura passa a ser una història de creixement. Per tant, quan
-l'heroi es torna a trobar a certs personatges, aquests han canviat i han madurat
-en la seva absència. És una història de retrobada però sobretot de creixement,
-de solitud i de veure's empès de cop en un món que és hostil.
-
-És per tot això que la història funciona, i el seu final desemboca en la
-complexa línia temporal dels diferents jocs. En el cas del Majora's Mask,
-després de vèncer al malvat tornen a l'heroi a ser un nen, però amb l'esperit
-d'aquell que ha viscut un món arrasat i havent madurat. Això farà que se senti
-que ja no pertanyi a aquell món i marxi.
-
-Així, la història principal és definitivament de les més sòlides, si bé força
-"clàssica" i sense sortir gaire del guió. Però aquest joc va servir sobretot per
-fer el salt al 3D, en un temps en què això es veia gairebé impossible. El mèrit
-d'aquest joc és precisament aquest, i va establir els ciments de moltíssims jocs
-futurs. Ara bé, sí que és veritat que amb un objectiu tan clar en la història
-principal van deixar les secundàries una mica de banda, i semblen alguna cosa
-que van emplenar més tard. Un exemple són els Skulltula, que és una missió
-secundària absolutament avorrida i amb unes recompenses que no mereixen l'esforç
-que s'hi ha de dedicar.
-
-Havent dit tot això, l'Ocarina és un joc gairebé perfecte, i és la base per la
-qual moltíssims jocs d'avui en dia se sustenten. Certament els gràfics de la
-Nintendo 64, com passava amb el Majora's, li juguen avui en dia a la contra,
-però no obstant continua sent per mi un dels jocs més rodons d'aquesta saga.
-
-## 3. Breath of the Wild
-
-Potser estic encegat per com de recent és aquest joc, però més aviat diria el
-contrari: la nostàlgia sol fer que vegis amb millors ulls aquells jocs que vas
-jugar de petit. Ara bé, si bé tot plegat és un exercici força subjectiu,
-l'emplaçament d'aquest joc encara ho és més. Aquest és la mena de jocs que poden
-agradar molt a uns, i deixar una mica indiferents a d'altres. En el meu cas,
-m'ha encantat.
-
-Primer de tot, la història és de les més senzilles, i està fet així amb tota la
-intenció del món: no volen fer veure que un patró força suat sigui l'hòstia,
-sinó que la història és més aviat una excusa pel joc en si. I aquesta és la
-gràcia del joc, que deixa una llibertat absoluta al jugador. Vols suar de tot i
-anar a vèncer el dolent en un parell d'hores? Oi tant, fes-ho. Vols matar-te a
-descobrir cada racó d'un món immens? Vinga, atreveix-t'hi! És una tornada a la
-fórmula del primer Zelda. No hi ha en prou feines explicacions, no hi ha en prou
-feines direccions. Fes el que vulguis i ves fent el món a la teva manera. És per
-això que no et donen el mapa complet, sinó que l'has d'anar emplenant tu (i
-complementant-lo amb marques que hi pots deixar per guiar-te). La idea és que
-l'heroi s'ha despertat després d'estar 100 anys en una mena de son artificial, i
-ara ha d'explorar i descobrir què coi està passant.
-
-És per això que no em molesta, com els hi passa amb alguns, que les eines es
-trenquin, perquè si et dediques a explorar i a perdre't pel món, simplement et
-falta espai per acumular tota la merda que vas col·leccionant. Si el teu
-objectiu és "passar-te el joc", segurament no sigui per tu, ja que està més
-aviat orientat a aquells que es volen perdre en mil i una aventures secundàries
-i hi juguen per tal de perdre el temps en autèntiques parides.
-
-Per mi no és el millor com alguns indiquen per diversos motius. Primer de tot,
-si bé no soc una persona molt preocupada per la història, i si bé trobo que
-precisament la falta d'història li fa un favor al joc, sí que trobo que podrien
-haver innovat una mica en aquest sentit, i haver-la fet més present. Per
-exemple, en el Majora's, si bé podies suar completament de la història i
-perdre't pel món, sempre tenies un recordatori al cel en forma de Lluna que
-s'estavellarà contra la Terra. És un «memento mori» que fa que mai acabis de
-desconnectar del tot del joc. En canvi, sí que és veritat que vaig parar de
-jugar a aquest joc durant mesos (cansat potser de perdre el temps i voler alguna
-cosa més específica), i quan hi vaig tornar vaig tenir una sensació de
-desconnexió total, i de manca de saber què representava que havia de fer i a on
-anar. Són coses que, com he dit abans, juguen al seu favor, però em faltaria
-alguna cosa que acabés de lligar amb l'aventura.
-
-Un altre problema és la quantitat de temples que hi ha. En aquest sentit, i com
-em va passar amb el Super Mario Odissey i les seves excessives estrelles, tanta
-quantitat fa que es devaluï la cosa. En un principi entrar en un temple
-d'aquests em suposava un repte i un afegit molt pràctic a l'aventura, però quan
-en portes 80 ja no fa tanta gràcia i es torna una mica repetitiu. I no parlem
-d'altres col·leccionables que simplement són infumables. Dubto que hi hagi gaire
-gent que valori la seva vida que vulgui col·leccionar les 900 putes llavors de
-Koroks que hi ha repartides pel món. És simplement infumable. També és força
-feixuc millorar l'equipament, que si bé moltes vegades és tant senzill com donar
-merda que has acumulat, després se't demanen coses que són una matada (p.e.
-aconseguir no sé quantes escates d'un drac específic que passa per algunes zones
-a unes hores que has de controlar, o bé entregar no sé quants polsims
-d'estrelles que només passa en algunes nits i només un trosset de res). Són
-col·leccionables que són una matada i et distreuen d'aspectes més divertits del
-joc.
-
-Finalment, un altre problema que té el joc és el final. Després de fer tot vaig
-endinsar-me al castell i vaig arribar al monstre final gairebé per casualitat.
-Una vegada has completat tot abans, el castell te'l pots fer en un parell de
-minuts volant i saltant per cascades. Així, una cosa que sembla tan espantosa de
-lluny, quan t'hi endinses resulta ser una tonteria. Això per no dir que la
-bèstia final és fàcil i el seu últim tram és més aviat un tràmit que no pas una
-lluita.
-
-Ara bé, i malgrat aquests defectes, per mi ha estat un gran descobriment, és un
-exemple que encara es poden fer molt bé els videojocs, i ha estat un gran
-atreviment per part de Nintendo que valoro moltíssim.
-
-## 4. Windwaker
-
-Aquest és un joc que d'una manera bastant imperdonable vaig obviar en temps de
-la Gamecube. La cosa que el fa destacar, evidentment, és el famós cel-shading:
-una manera de representar les coses en pantalla que els fa més semblants a un
-dibuix fet a mà. Aleshores, en un temps en què les coses semblaven anar cap a
-més realisme, això em va semblar una cutrada. I la veritat és que estava molt
-equivocat. Anys més tard vaig poder-hi jugar en el remake que van fer per a la
-Wii U en HD, i vaig poder comprovar que els seus gràfics són els que aguanten
-millor (i de lluny) si es compara amb qualsevol altre Zelda. De fet, aquells
-jocs que van intentar ser realistes (Majora's, Twilight Princess, etc.) avui es
-veuen bastant com el cul. Per tant, va ser una decisió molt encertada: els
-gràfics, fins i tot els de la Gamecube, es veuen de conya, i els personatges són
-molt expressius. Això compagina molt bé en un joc amb un to bastant més simpàtic
-que el seu predecessor, el Majora's.
-
-La història en si no té cap misteri: en un món en què l'heroi de l'Ocarina va
-perdre, els protectors d'Hyrule van decidir inundar-ho tot i ofegar al Ganon al
-fons d'un nou oceà. Prou curiós, certament, i és una de les grans virtuts del
-joc, ja que aleshores el món es torna més gran que mai. Tal i com passa amb el
-Breath of the Wild, és un joc amb una aventura principal força curta, però amb
-un món immens a explorar amb mil i una aventures secundàries. La llàstima és que
-moltes illes tinguessin recompenses bastant tontes. També és una llàstima que el
-joc en si és força fàcil. De fet, diria que és dels Zelda's més fàcils, encara
-que això fa que sigui una gran via d'entrada per a gent que dubti per quin Zelda
-començar.
-
-El joc en si és molt simpàtic i em va agradar molt per totes les possibilitats
-que oferia, si bé trobo que ho podrien haver aprofitat millor. Certament no és
-el joc que molts esperaven en el seu moment (jo inclòs), però va ser un joc molt
-digne i dels millors de la saga.
-
-## 5. Ages & Seasons
-
-Són dos jocs separats però que sovint es fiquen junts perquè, al cap i a la fi,
-van lligats. La gràcia d'aquests dos jocs és que en comencis un i, quan l'hagis
-acabat, el joc et dona un codi que hauràs de ficar a l'altre. Si fas això,
-"continues" l'aventura en l'altre joc. Quan finalment t'hagis passat el segon
-joc seguint aquesta via, el joc et donarà un últim codi per tal d'arribar al
-final bo.
-
-Tot plegat és una idea que la trobo molt innovadora i que crec que no s'ha
-tornat a repetir (segurament pel cost que ha de tenir desenvolupar dos jocs
-"bessons" alhora). Les històries en si no tenen gaire misteri: personatge malvat
-l'està liant i has de salvar la terra on l'heroi ha anat a caure. El final bo
-representa que, oh sorpresa, Ganon (el malvat per definició de la saga) estava
-al darrere de tot. Com dic, cap misteri. Les històries secundàries tampoc les
-recordo que fossin ni molt innovadores ni especialment interessants.
-
-Aleshores, per què aquests dos jocs estan tan alts? Doncs perquè la mecànica em
-sembla molt bona. A l'Ages jugues amb una dinàmica de present/passat, i en el
-Seasons en com canvia el món a través de les estacions. Tot plegat dona per
-trencaclosques molt ben pensats i interessants. Per no parlar d'un temple que
-recordo que vaig estar encallat durant setmanes fins que vaig caure que s'havia
-de resoldre una part en el present i una altra en el passat. Com dic, avançar en
-el joc i anar resolent els trencaclosques es fa força divertit i necessites
-pensar-t'ho bé.
-
-Per mi, només per això i per l'originalitat de la dinàmica de ser dos jocs
-diferents que s'uneixen, ja el fan millor que el Link's Awakening, que seria el
-seu predecessor (malgrat que la història de l'Awakening sigui de les més
-originals). La història no té gaire, però jugar-hi és divertit i està farcit
-d'originalitat. És una pena que molta gent no els hi faci cas.
-
-## 6. Phantom Hourglass
-
-Aquest és un joc que he vist força menyspreat per internet però que a mi em va
-agradar força. Va ser el primer Zelda a la DS i evidentment van voler jugar amb
-tota la història del trackpad. Per tant, si no t'agrada la idea de fer-ho
-absolutament tot amb el trackpad (fins i tot guiar el personatge), aleshores
-estàs venut. A mi no em va desagradar i fins i tot ho vaig trobar interessant.
-
-La història torna a ser força tonta i no deixa de ser una continuació del
-Windwaker. Com a tal, és força més petit que el Windwaker (per limitacions del
-maquinari, segurament), i això fa que quedi endarrere. La mecànica d'anar
-explorant illes em va tornar a agradar força, amb l'afegitó que podies escriure
-al mapa amb el trackpad i, per tant, no tenies por de descuidar-te de coses que
-volies deixar per més endavant. D'altra banda, i com passava amb el Windwaker,
-em va quedar el regust que podrien haver aprofitat més les illes i l'entorn que
-havien construït. Al final, hi havia la sensació que moltes illes hi eren per
-tal d'emplenar un mapa, però per cap motiu més.
-
-Sigui com sigui, els trencaclosques els vaig trobar interessants, i crec que van
-saber treure molt bon partit de les funcions que oferia la DS (aprofitant els
-sensors de veu, de vent, el giroscopi, etc.). Havent dit això, el joc és facilot
-i no té gaires complicacions. Hi ha qui diu que el Temple del Temps, un temple
-que hi has d'anar sovint, és repetitiu. Jo en el seu moment no l'hi vaig trobar,
-i de fet marcava una certa sensació de progrés perquè cada vegada podies accedir
-a zones diferents del temple depenent dels objectes que tenies. Per tant, si bé
-no és la millor de les idees, tampoc em va pesar gaire.
-
-Per tant, la sensació que em vaig endur va ser que era un Windwaker menor i
-portat a una consola amb unes característiques molt concretes. És un bon joc i
-val la pena si tens una DS disponible i no et fa pal jugar amb el trackpad.
-
-## 7. Link's Awakening
-
-Aquest és el primer Zelda que vaig veure jugat, des de la Gameboy (la primera)
-d'un company de futbol i que per algun motiu estava enganxat al mini-joc de
-pesca (wtf?). Hi vaig jugar forces anys més tard amb un emulador, després de
-l'Ages i el Seasons. Això potser va fer que el veiés com un joc força menor en
-dimensions i ambicions que els altres dos jocs de la Gameboy. Recentment l'he
-re-jugat a la versió que han tret de la Switch i han fet una molt bona feina (és
-d'aquells remakes que realment valen la pena de comprar, i tan debò utilitzin
-aquesta mena de gràfics per a més jocs).
-
-La història és segurament de les més originals de la saga, i per una vegada a la
-vida no va d'una trama heroica en què has de salvar res: simplement vols sortir
-d'una illa després d'un naufragi (amb un gir de guió al final simpàtic).
-L'entorn és ple de vida, els personatges són molt divertits i en general és un
-joc molt rodó.
-
-Ara bé, i com deia, el vaig jugar després del l'Ages i el Seasons i, per tant,
-veig que podrien haver fet un joc molt més ambiciós (es demostra que la Gameboy
-ho podia tirar tranquil·lament) i, venint de l'A Link to the past, no és que hi
-hagi gaire innovació en la manera de jugar-hi. De fet, amb el remake de la
-Switch tens més botons i per tant no has de fer tanta tonteria amb el menú, la
-qual cosa emprenyava bastant a la Gameboy. Diria que també vaig jugar-hi després
-del Phantom Hourglass i per això no em va sorprendre excessivament, veient com
-s'havien arriscat amb el joc de la DS. Per tant, i malgrat no m'acabi de
-convèncer ficar-lo tan avall, de moment no hi veig un altre remei.
-
-## 8. A Link to the past
-
-Segons la majoria de gent de principis dels 80, aquest és el millor joc de la
-història. Per mi, després d'haver jugat a molts Zelda's abans que aquest, he de
-dir que no em va acabar de fer el pes. És a dir, que no se m'entengui malament,
-és un joc efectivament molt bo, i va ser un progrés molt important per la saga.
-No obstant, i com dic, tampoc em va matar gaire.
-
-La història és la típica tòpica de salvar el món i aquestes coses, i per tant no
-em va enganxar. Tampoc hi havia res com en el cas de l'Ocarina que fes que
-m'enganxés a la història malgrat no fos el meu estil. En aquests casos solc anar
-cap a les missions secundàries i exploro el món, però aquest joc està força
-enfocat a l'aventura principal i està molt guiat. Certament hi ha missions
-secundàries divertides i que mai es fan pesades, però no n'hi ha gaires i el món
-no es fa maco d'explorar per ser tot tan guiat (a diferència dels mons plens
-d'oceans o del Link's Awakening per ser un món tan diferent de l'Hyrule
-tradicional).
-
-Reconec que em fa llàstima deixar-lo tan avall, perquè considero que va fer un
-progrés crucial per la saga, però havent jugat a tants jocs abans, aquest em va
-deixar una mica fred.
-
-## 9. Zelda
-
-El joc que ho va iniciar tot, i un joc arriscat i visionari. Les indicacions
-aquí són nul·les i la llibertat és infinita. El món és immens (pel que podia fer
-la pobra NES) i el joc es basa en descobrir cada raconet d'aquest món. Certament
-avui en dia es veu antiquat, no ha envellit precisament gaire bé, i la fórmula
-s'ha millorat en escreix. Ara bé, la importància d'aquest joc em sembla cabdal.
-
-D'altra banda, com a amant dels jocs antics, em sembla una molt bona
-experiència. És un joc difícil, dels que no perdonen, i has de ser molt hàbil
-durant el joc. Com a cirereta del pastís, quan acabes l'aventura (que és difícil
-de pebrots) se't dona pas a una segona aventura, encara més difícil. Passar-te
-aquesta segona aventura és una experiència bastant meritòria, i quan ho
-aconsegueixes tens la sensació d'haver completat un bon repte. Molt gent es
-queixa de l'absència d'un mapa però en el joc original això venia inclòs a la
-capsa, així que pots utilitzar-ne un d'internet sense sentir-te malament, és
-lícit.
-
-Certament pot tirar enrere a molta gent avui en dia (pels gràfics, la senzillesa
-del plantejament i la dificultat), però em continua semblant un gran joc.
-
-## 10. Twilight Princess
-
-Sé que pot resultar fins i tot insultant ficar el Twilight Princess tan avall
-(més avall fins i tot que el primer Zelda!), però és un joc que simplement no em
-va agradar. De fet, per internet he vist que té cert públic i hi ha penya que
-fins i tot considera que és el millor Zelda. Crec que és més nostàlgia de noves
-fornades de jugadors que no pas un mèrit real del joc.
-
-El joc en si diria que no és dolent, que no se'm malinterpreti, però hi tinc
-molts problemes. D'una banda, la història principal m'importa una merda.
-Sincerament, quan vaig tocar el Twilight Princess la història de "salvar el món
-d'un dolent molt malvat" ja la tenia massa suada. A més, el joc no fa res per
-pal·liar aquesta manca d'originalitat, més aviat al contrari. Aquí t'afegeixen
-un personatge curiós que ve d'un altre món. En el decurs del joc vas traient
-l'entrellat de tot plegat, però a mi em va resultar molt tebi. És a dir, combina
-la part de "salvar el món" com ho fan l'Ocarina o el Windwaker, però sense
-l'originalitat ni la capacitat de trencar la monotonia o de caure en tòpics que
-tenen aquests jocs. Com a comparació (injusta, potser), em sembla molt més
-proper i colpidor la història d'un nen marginat que es veu desbordat per un
-poder sobtat (Majora's), que no pas el que li hagi passat a una princesa d'un
-món que no s'ha introduït mai i que per tant m'importa una merda. És d'aquelles
-ocasions en què el narrador em vol obligar a que m'importi una cosa simplement
-dient-me que m'ha d'importar però sense currar-se els elements per tal que pugui
-tenir-hi cap mena de connexió.
-
-Per tant, la història m'importa poc. I això és un problema greu perquè el joc es
-basa precisament en això. D'una banda, tot el món està dissenyat al voltant de
-la història principal, i d'una altra les aventures secundàries són poques i
-nefastes (col·leccionar uns putos insectes perduts pel món per un motiu que
-m'importa una merda, de debò?).
-
-Tot seguit, els objectes també són problemàtics. Potser és que ja havia jugat a
-molts Zelda's, però em passava que:
-
-1. Arribo a un temple (fàcil de localitzar i guiat a matar).
-2. Veig certes marques i sé automàticament quina mena d'objecte aconseguiré.
-3. Aconsegueixo l'objecte i utilitzo únicament això durant el que queda de
-   temple.
-4. L'enemic principal es mata amb això.
-5. Adéu.
-
-Resultat: temples predictibles, amb objectes que també ho són, i amb
-trencaclosques força suats i fàcils. Sí que hi ha objectes sorprenents però
-acaba passant que el seu ús també ho és. Per exemple, hi ha una mena
-d'engranatge gegant que s'utilitza a mode de patinet, i que només s'utilitza per
-a quatre coses molt guiades sense cap mena d'al·licient.
-
-El Twilight em va semblar que volia semblar molt madur, amb una ambientació més
-realista i fosca, i en canvi acabava resultant en una història sense gaire teca,
-i amb una sensació de bastanta superficialitat (en comparació al Majora's que és
-fosc sense necessitat de mostrar-ho tan superficialment). Per mi va ser un joc
-que, sentint-ho molt, va acabar en fracàs.
-
-## 11. Zelda II
-
-Com a tantes persones del món, no em va agradar. Ras i curt. Hi ha gent que
-intenta justificar certes coses però el fet que totes aquelles "innovacions" les
-tiressin enrere en el següent joc i no les tornessin a introduir ja diu molt.
-
-Entre enemics que et surten d'entre l'herbei sense més al·licient que "necessito
-experiència!", pantalles repetitives, un Death Mountain horriblement frustrant i
-pesat, i temples que no donen gaire de si i que són força oblidables; què voleu
-que us digui? L'enemic final podria haver estat la part més xula, perquè és
-difícil de pebrots (com tot el joc, de fet), però té un bug que ja tothom
-coneix: si et quedes acotat a una cantonada de la pantalla l'enemic final no et
-pot tocar mai i tu el pots anar atacant fàcilment. Una llàstima (o no). També
-diria que està farcit de bugs, però això és una cosa que sol passar i més en
-aquells temps més humils en els videojocs. Tampoc són greus, i té moments
-bastant graciosos com aquell personatge que peta i diu "I am error" (reconec que
-he utilitzat aquesta frase en més d'una ocasió en testos de programes).
-
-Diria que me'l vaig passar perquè ja l'havia començat i perquè no fos dit, però
-no el tornaria a jugar i és força oblidable, honestament.
-
-## Per jugar
-
-* Skyward Sword: no el vaig comprar a la Wii perquè necessitava aquella expansió
-  merdosa del comandament. Vaig dir "a la merda" i l'he oblidat. Fa poc em vaig
-  instal·lar la versió HD que han tret per la Switch i suposo que li donaré una
-  oportunitat quan pugui. Aquí la gent també està força dividida, amb alguns
-  dient que és l'hòstia, i d'altres que diuen que és una merda. Ja veurem.
-* A Link between Worlds: per la 3DS (que no tinc) i per tant dubto molt que hi
-  jugui a no ser que treguin algun remake per la Switch. La gent s'hi fa
-  bastantes palles, però ai las, no hi puc jugar.
-* Minish Cap: l'he començat alguna vegada en emuladors i l'he deixat sempre a
-  mitges. No m'acaba d'enganxar tot i que hi ha força gent que en parla molt bé.
-  Algun dia l'agafaré més seriosament.
-* Spirit tracks: diuen que és una versió millorada del Phantom Hourglass, però
-  la noció de trens no em crida especialment. Potser algun dia el toco, però no
-  em crida.
-* Four swords: el van treure primer a la Gamecube però només podies jugar-hi
-  sent quatre jugadors alhora (en què collons estaven pensant?), i després van
-  treure una versió per no sé quina consola que ja no tenia aquest requeriment.
-  No em crida especialment i la gent el sol ficar molt cap avall, així que no
-  crec que el jugui mai.